Jo ja era un expert en el
Fuji: l'havia pujat al 2006 i al
2008. Però una cima de gairebé 3800 metres no és un camí de roses.
Ahir, a les 4 de la tarda vam anar cap a Shinjuku a buscar un bus que
havíem reservat prèviament per internet. Anys anteriors havien anat amb tren i després amb bus, però surt més barata la opció d'un énic bus, a part de ser més còmode. El bus ens deixava directament a la cinquena estació (5th Station) a uns 2300 metres. Un bon inici. A partir d'aquesta, el camí ja es a peu.
La idea era que un cop deixat el bus a les 19.15, pujar fins al cim de nits per poder estar a les 5 del matí a la cima i veure la sortida del sol. D'aquesta manera s'evita el perjudicial sol que pica al estiu. De la experiència d'altres anys, ja estevam preparats pel fred que ens esperava, havíem triat un dia sense pluja i portaven llanternes. O això pensaven. Des de les 19.45 que vam començar el camí fins a les 23h, vam anar pujant fins que el meu cos va dir prou. No estevam realment preparats pel fred. I tot i portar bastanta roba a sobre, el fred que fa a partir dels 3000 metres es bastant bestia, sobretot a mitja nit. Això sumat a la falta de pressió i per tant de oxigen va fer difícil anar tirant. Així que, quant vam arribar als gairebé 3400 metres de altura vam parar-nos en un dels petits refugis/hostals que hi ha en tot el ascens (a les 23.45h).
Així descansar, dormir, i tenir forces per acabar la pujada l'endemà de forma correcte. I és que un dels problemes de pujar de nit es la llum (gran descobriment). Estem parlant de un volcà d'una alçada considerable, els camins no són rectes ni ben treballats. Com a molt pots trobar algunes cadenes que indican el camí, en un munt de roques. I sense llum és fa encara més dur. Per tant, vam anar a dormir per 5500 yens la nit cadascú en un llit compartir... Ja que havíem pagat, vam quedar-nos fins a les 5 per veure sortir el sol des de el hostal/refugi/estafa. De fet, minuts abans de que surti el sol els treballadors desperten a la gent perquè el vegin.
Un cop contemplat la sortida del sol des de 3400 metres, hem continuat la nostre trajecte (5.45h). Quedava la pitjor part del ascens, els últims metres, on els camins són més rocosos, més empinats i amb menys oxigen.
A les 7 ja estevam al cim. Després d'una dura pujada de més de 5 hores ja erem al cim. És una sensació maca, ja que has aconseguit un dur repte. De fet al cim del Fujisan no és un pic, clar, és un crater. Hi en la aureola hi ha una mica de tot: santuari sintoista, botiga, lavabos, etc.
Però el repte no estava acabat, es clar, quedava possiblement el pitjor: baixar. I és que clar, baixar una cima de 3776 metres no és fàcil i menys després de 5/6 hores pujant. Però vaja, volíem tornar a casa i aquestes coses que vol la gent així que hem començat a baixar (9h). La baixada es especialment dura, no només pel temps teòric (unes 4 hores de baixada) sinó per com es descendeix: un camins de pedres petites que rellisca'n moltíssim sumades a uns camins amb un grau de descens perillós.
Vaja que més de baixar el que fas es anar frenant com pots la teva caiguda pels camins. A part de destrossar importantment els genolls, el risc d'entrebancs és elevat.Això sumat a que bufava aire i que el camí estava sec i desprenia pols a la mínima trepitjada, fa que el descens sigui gairebé tan agradable com el ascens. Al arribar a baix teniem la roba tota vermella i la pell negre. Per algun motiu, les partícules negres s'enganxaven millor a la cara i les vermelles a la roba.
I al arribar a cinquena estació (13h), el cop final. No hi havia busos directes per tornar a Shinjuku per avui, estaven tots plens. No havíem reservat perqué no sabíem quant arribaríem a baix i ens hem quedat sense bus. Per sort hem trobat una altre combinació, no tant econòmica, però bastant interessant: Anar a Kawaguchiko i des de allà bus a Shinjuku. És 1000 yens més car, però continua sent més barat que el tren.